Amb saber no n’hi ha prou
Escrit per admin | Arxivat a Comunicació
A aquestes alçades, l’educació obligatòria que tenim és la que és. Molt millorable pels darrers estudis de la Fundació Jaume Bofill i els debats que han suscitat. La tecnologia i l’entorn han sobrepassat qualsevol dels models educatius existents al món. Potser algunes zones dels Estats Units són l’excepció que han buscat l’alternativa i la preparació futura. Avui dia, amb un títol universitari no tenim el futur laboral assegurat, sinó que hi ha molts més paràmetres que són decisius. I l’exemple l’hem viscut tots quan en acabar els estudis hem buscat feina. N’hi ha que busquen una feina i n’hi ha que busquen una professió. En tots dos casos cal alguna cosa més que la preparació teòrica i pràctica. Però en el segon cas cada vegada té menys rellevància la titulació que certifica la “carrera”. Amb això no estic negant la necessària formació contínua i específica dins una professió, hem d’especialitzar-nos a nivell global. I és que hem de dominar la nostra especificitat però sense oblidar la globalitat. Hi ha altres factors importants que poden ser clau a l’hora d’aconseguir o mantenir una feina, com la imatge, l’actitud, les relacions públiques, el màrqueting i la comunicació personal, els sentiments,… Tot això fa un professional. Les empreses ja no busquen robots programats amb respostes i solucions.
Us explicaré com un club d’èlit britànic va decidir acceptar un nou soci. Habitualment, tots els seus membres decideixen quina prova ha de passar el susdit, però sense que el personatge en qüestió sàpiga res. Així que el dia de l’examen tot estava preparat, el saló principal del club estava replet d’homes xerrant i prenent un licor a peu dret. El nostre protagonista ja hi era. Conversava amb el president del club quan se li va apropar un cambrer amb una safata amb olives. El president va convidar-lo a tastar-ne una ja que eren les seves preferides, no va refusar l’oferiment i la va agafar. Mentre la tastava, el cambrer va desaparèixer cap al fons de l’habitació i el president es va excusar un moment. Així que el protagonista de tot plegat va quedar sol, entretant altres homes conversaven al seu voltant. Aquí és on ve la prova de foc: què creieu que va fer el candidat amb el pinyol de l’oliva? Ell no sabia res però tots els membres l’observaven. Tenia diferents opcions, però segons quina triés no seria acceptat com a soci. La seva reacció el portaria a formar part d’aquella societat, tal i com desitjava amb bogeria, o no. Podia haver-se empassat el pinyol, haver-lo guardat a la butxaca o llençat en algun racó de la sala dissimuladament, però va optar per un altre camí. Va cridar al cambrer i li va preguntar directament què havia de fer amb aquell pinyol, si el podia llençar en alguna banda. El servent va recollir-li l’os d’oliva i va convidar-lo a passar al despatx del president que l’esperava per donar-li la benvinguda com a soci del centenari club britànic.
Si t´ha agradat aquest Post, pots subscriure´t al meu RSS feed!
Escriu un comentari
Has d´estar identificado per a poder opinar.
