He recuperat el monòleg final d’El Gran Dictador de Charles Chaplin com a exemple de la força que pot tenir un speach a càmera. La imatge audiovisual ha evolucionat cap al ritme frenètic dels freames, però mai perdrà l’efectivitat de la comunicació si hi ha un bon contingut al darrere. Chaplin va comprometre’s en la realitat que va viure el 1940 per denunciar el perill dels fascisme a través d’aquest discurs.

“Esto lo arreglamos entre todos” és la millor campanya motivacional que he vist en temps. La idea ha estat promoguda des de les Cambres de Comerç i el suport econòmic d’empreses que han cregut en un producte intangible i molt difícil de vendre: la confiança. Hi ha marques que utilitzen conceptes d’aquest estil com la felicitat de Coca-Cola o el treball ben fet d’Estrella Damm per a transmetre un missatge que volen lligar a la marca fins a convertir-lo en un estil de vida. En el cas que ens ocupa no hi ha cap marca darrere sinó organismes socials i econòmics que han pres la decisió de liderar la situació de crisi actual.

El factor que ha desencadenat la campanya és, sense dubte, la crisi i les seves conseqüències. Però crec que realment l’ha motivat la falta de lideratge i de rumb que té Espanya. Amb això no em posiciono ni encontra d’un govern ni a favor de l’oposició, ja que de lideratge en fa falta a les dues bandes. La confiança dels ciutadans s’aconsegueix a través d’un full de ruta clar i ben comunicat. Sabent què cal fer i com fer-ho. Encara que les decisions puguin tenir en contra alguns sectors de la població. La desesperació arriba quan el president d’un govern repeteix una vegada i una altra que el país ja està sortint de la crisi, quan és mentida.

Crec en el projecte d’arreglar la situació entre tots, perquè som tots els que tenim, per exemple, el poder de decidir a qui volem a la Moncloa o de tirar endavant les nostres vides. Des d’un cambrer a un directiu de la banca. A la web de “Esto lo arreglamos entre todos” trobareu moltes iniciatives i notícies optimistes, que ara fan falta més que mai. I és que sempre han estat aquí però mai els hi hem prestat atenció. És moment de parar uns minuts i visitar la web. Molt recomanable.

Ara, més que mai, tinc menys temps per destinar en segons què i per a segons qui. També serà que em faig gran? M’agradava triar molt bé què feia amb cada una de les hores del dia, ara ja no, prefereixo trobar-me-les. Llàstima que la feina m’invaeix massa la llibertat d’actuació. El cas és que aquests dies que he tingut el blog en Off, he aprés moltes coses que us aniré explicant al llarg dels propers dies i mesos. Potser us interessa. Recordeu que ens podem seguir pel Twitter, Facebook o per aquí.

Que Andreu Buenafuente substitueixi per un dia a El Gran Wyoming al programa El Intermedio i Wyoming a Buenafuente a BFN és una bona notícia. La Sexta està rejovenint el panorama televisiu espanyol; fa temps que no em sentia atret per un esdeveniment d’aquest tipus. O la televisió està molt encarcarada fins el punt que frega la caducitat o he perdut l’interès per aquest mitjà. Aquesta nit tornaré a seure davant el sofà amb la televisió encesa.

Més crisis a la vista. Per si no fos prou passar per una crisi econòmica, ara també hem de posar en quarantena la política espanyola, que de rebot arrossega la catalana. Evitant els debats sobre la desafecció, abstenció i antipatia de la ciutadania cap als polítics que des de fa mesos publiquen els diaris arran dels casos de corrupció, hi ha una legitimació més profunda que es posa en dubte. I no serveix que el portaveu, president o mandatari de torn surti a defensar la classe política amb generalismes morals i ètics. La bola de neu ha crescut tant que ara cal posar tota la llenya la foc per parar-la.

Una de les solucions proposades des de la tribuna parlamentària ha estat la modificació de la llei electoral per frenar el deseiximent. És com si tinguéssim un queixal corcat i el doctor en comptes d’empastar la dent, ens recomani mastegar per l’altre cantó de la mandíbula per no notar el dolor. Oi que no tornaríem a la consulta d’aquest dentista i, segurament, el denunciaríem? Perquè sabem quina és la seva feina i com l’ha de fer. Doncs, de la mateixa manera hem de reaccionar amb la classe política. La solució no està en posar pegats, sinó en anar a l’arrel del problema.

Voler canviar la llei electoral només té l’objectiu de frenar l’alt abstencionisme que pronostiquen totes les enquestes, si els comicis fossin avui. L’interès partidista està tant instaurat i solidificat que no deixa marge de maniobra per reconduir la gestió política. Amb l’organització actual és impossible tenir llistes obertes perquè suposa deixar massa marge de decisió a cada un dels candidats, el que suposaria que no tinguéssin tants fils amb les cúpules dels aparells. I la primera solució que han proposat passa pel model alemany, justament ara que el Bundestag el qüestiona i potser el reformula.

Entenem, doncs, que la voluntat de la classe política no anirà més enllà de pactar una nova llei electoral, tot i que deixi en evidència, una vegada més, els interessos partidistes per esgarrapar més vots. El remei s’ha de basar a títol individual, cada partit ha de reflexionar sobre com pot arribar a ser més servicial per a la ciutadania, i saber-ho comunicar. El servei públic per damunt dels interessos de partit, la transparència en la gestió i el lideratge carismàtic són tres píndoles pel mal de l’”abstencionitis”. El primer candidat que obeeixi a aquests tres paràmetres estarà més a prop de la victòria desitjada.

Us explicaré com un club d’èlit britànic va decidir acceptar un nou soci. Habitualment, tots els seus membres decideixen quina prova ha de passar el susdit, però sense que el personatge en qüestió sàpiga res. Així que el dia de l’examen tot estava preparat, el saló principal del club estava replet d’homes xerrant i prenent un licor a peu dret. El nostre protagonista ja hi era. Conversava amb el president del club quan se li va apropar un cambrer amb una safata amb olives. El president va convidar-lo a tastar-ne una ja que eren les seves preferides, no va refusar l’oferiment i la va agafar. Mentre la tastava, el cambrer va desaparèixer cap al fons de l’habitació i el president es va excusar un moment. Així que el protagonista de tot plegat va quedar sol, entretant altres homes conversaven al seu voltant. Aquí és on ve la prova de foc: què creieu que va fer el candidat amb el pinyol de l’oliva? Ell no sabia res però tots els membres l’observaven. Tenia diferents opcions, però segons quina triés no seria acceptat com a soci. La seva reacció el portaria a formar part d’aquella societat, tal i com desitjava amb bogeria, o no. Podia haver-se empassat el pinyol, haver-lo guardat a la butxaca o llençat en algun racó de la sala dissimuladament, però va optar per un altre camí. Va cridar al cambrer i li va preguntar directament què havia de fer amb aquell pinyol, si el podia llençar en alguna banda. El servent va recollir-li l’os d’oliva i va convidar-lo a passar al despatx del president que l’esperava per donar-li la benvinguda com a soci del centenari club britànic.