Coca-Cola i els seus espots
Escrit per admin | Arxivat a Comunicació
En l’última dècada, Coca-Cola ha creat espots en que, més o menys, tothom s’hi ha sentit representat i ha motivat sentimentalment. La clau està en els “insights” que aconsegueixen involucrar-nos. De tots, m’ha costat triar-ne tres:
Si t´ha agradat aquest Post, pots subscriure´t al meu RSS feed!
Recomanació gastronòmica
Escrit per admin | Arxivat a Fotografies
Si t´ha agradat aquest Post, pots subscriure´t al meu RSS feed!
Buenafuente i Wyoming
Escrit per admin | Arxivat a Diari, Periodisme
Que Andreu Buenafuente substitueixi per un dia a El Gran Wyoming al programa El Intermedio i Wyoming a Buenafuente a BFN és una bona notícia. La Sexta està rejovenint el panorama televisiu espanyol; fa temps que no em sentia atret per un esdeveniment d’aquest tipus. O la televisió està molt encarcarada fins el punt que frega la caducitat o he perdut l’interès per aquest mitjà. Aquesta nit tornaré a seure davant el sofà amb la televisió encesa.
Si t´ha agradat aquest Post, pots subscriure´t al meu RSS feed!
“Abstencionitis” aguda, doctor.
Escrit per admin | Arxivat a Comunicació
Més crisis a la vista. Per si no fos prou passar per una crisi econòmica, ara també hem de posar en quarantena la política espanyola, que de rebot arrossega la catalana. Evitant els debats sobre la desafecció, abstenció i antipatia de la ciutadania cap als polítics que des de fa mesos publiquen els diaris arran dels casos de corrupció, hi ha una legitimació més profunda que es posa en dubte. I no serveix que el portaveu, president o mandatari de torn surti a defensar la classe política amb generalismes morals i ètics. La bola de neu ha crescut tant que ara cal posar tota la llenya la foc per parar-la.
Una de les solucions proposades des de la tribuna parlamentària ha estat la modificació de la llei electoral per frenar el deseiximent. És com si tinguéssim un queixal corcat i el doctor en comptes d’empastar la dent, ens recomani mastegar per l’altre cantó de la mandíbula per no notar el dolor. Oi que no tornaríem a la consulta d’aquest dentista i, segurament, el denunciaríem? Perquè sabem quina és la seva feina i com l’ha de fer. Doncs, de la mateixa manera hem de reaccionar amb la classe política. La solució no està en posar pegats, sinó en anar a l’arrel del problema.
Voler canviar la llei electoral només té l’objectiu de frenar l’alt abstencionisme que pronostiquen totes les enquestes, si els comicis fossin avui. L’interès partidista està tant instaurat i solidificat que no deixa marge de maniobra per reconduir la gestió política. Amb l’organització actual és impossible tenir llistes obertes perquè suposa deixar massa marge de decisió a cada un dels candidats, el que suposaria que no tinguéssin tants fils amb les cúpules dels aparells. I la primera solució que han proposat passa pel model alemany, justament ara que el Bundestag el qüestiona i potser el reformula.
Entenem, doncs, que la voluntat de la classe política no anirà més enllà de pactar una nova llei electoral, tot i que deixi en evidència, una vegada més, els interessos partidistes per esgarrapar més vots. El remei s’ha de basar a títol individual, cada partit ha de reflexionar sobre com pot arribar a ser més servicial per a la ciutadania, i saber-ho comunicar. El servei públic per damunt dels interessos de partit, la transparència en la gestió i el lideratge carismàtic són tres píndoles pel mal de l’”abstencionitis”. El primer candidat que obeeixi a aquests tres paràmetres estarà més a prop de la victòria desitjada.
Si t´ha agradat aquest Post, pots subscriure´t al meu RSS feed!
Amb saber no n’hi ha prou
Escrit per admin | Arxivat a Comunicació
A aquestes alçades, l’educació obligatòria que tenim és la que és. Molt millorable pels darrers estudis de la Fundació Jaume Bofill i els debats que han suscitat. La tecnologia i l’entorn han sobrepassat qualsevol dels models educatius existents al món. Potser algunes zones dels Estats Units són l’excepció que han buscat l’alternativa i la preparació futura. Avui dia, amb un títol universitari no tenim el futur laboral assegurat, sinó que hi ha molts més paràmetres que són decisius. I l’exemple l’hem viscut tots quan en acabar els estudis hem buscat feina. N’hi ha que busquen una feina i n’hi ha que busquen una professió. En tots dos casos cal alguna cosa més que la preparació teòrica i pràctica. Però en el segon cas cada vegada té menys rellevància la titulació que certifica la “carrera”. Amb això no estic negant la necessària formació contínua i específica dins una professió, hem d’especialitzar-nos a nivell global. I és que hem de dominar la nostra especificitat però sense oblidar la globalitat. Hi ha altres factors importants que poden ser clau a l’hora d’aconseguir o mantenir una feina, com la imatge, l’actitud, les relacions públiques, el màrqueting i la comunicació personal, els sentiments,… Tot això fa un professional. Les empreses ja no busquen robots programats amb respostes i solucions.
Us explicaré com un club d’èlit britànic va decidir acceptar un nou soci. Habitualment, tots els seus membres decideixen quina prova ha de passar el susdit, però sense que el personatge en qüestió sàpiga res. Així que el dia de l’examen tot estava preparat, el saló principal del club estava replet d’homes xerrant i prenent un licor a peu dret. El nostre protagonista ja hi era. Conversava amb el president del club quan se li va apropar un cambrer amb una safata amb olives. El president va convidar-lo a tastar-ne una ja que eren les seves preferides, no va refusar l’oferiment i la va agafar. Mentre la tastava, el cambrer va desaparèixer cap al fons de l’habitació i el president es va excusar un moment. Així que el protagonista de tot plegat va quedar sol, entretant altres homes conversaven al seu voltant. Aquí és on ve la prova de foc: què creieu que va fer el candidat amb el pinyol de l’oliva? Ell no sabia res però tots els membres l’observaven. Tenia diferents opcions, però segons quina triés no seria acceptat com a soci. La seva reacció el portaria a formar part d’aquella societat, tal i com desitjava amb bogeria, o no. Podia haver-se empassat el pinyol, haver-lo guardat a la butxaca o llençat en algun racó de la sala dissimuladament, però va optar per un altre camí. Va cridar al cambrer i li va preguntar directament què havia de fer amb aquell pinyol, si el podia llençar en alguna banda. El servent va recollir-li l’os d’oliva i va convidar-lo a passar al despatx del president que l’esperava per donar-li la benvinguda com a soci del centenari club britànic.
Si t´ha agradat aquest Post, pots subscriure´t al meu RSS feed!
